I ja ens veieu el dissabte al matí aixecant-nos mínimament d'hora per agafar un "camión" que ens portaria a Tuxtla Gutiérrez (un nom curiós, a diferència de la ciutat, que no ho és gens). Arribem a l'estació de busos i després de fer-nos passar per una màquina d'aquelles que detecta bombes i terroristes varis, sentim un mexicà de pura cepa cridant com si s'hagués d'acabar el món: ¿suben ustedes al camión de las diez? Ens mirem: què passa, que només en passa un a les 10? I efectivament, un únic bus que dóna la volta a pràcticament tot Chiapas. A rebentar, com no podia ser d'una altra manera, però com que el Pere és previsor (una altra cosa no veus, però això sí), som súper guais i ja tenim dos seients reservats, hà! No vam necessitar posar-nos d'acord per triar els llocs estratègics on la tele es veia millor (som comunicadors, no hi podem fer més). I... voilà! Una pel·lícula d'aquestes de bufetades i cops en mexicà! Imagineu-vos l'escena... el més creïble de la pel·lícula van acabar sent els cops, que es veu que no els doblen, gràcies a déu.
En fi, després d'una horeta arribem a Tuxtla. Infern. Sàhara. Dónde está la cámara? Sí senyors sí, estàvem enmig d'un volcà en erupció, o poc li faltava. Una calor, una xafugor, una enganxifor, una mandra només baixar d'aquell bus... Me'n ric jo de la Roma del caos, de l'estrés de Tokio, dels edificis de Miami (bé, d'això últim no... els edificis de Tuxtla estan al nivell dels de tots els del país, així baixets, així una mica com la gent d'aquí. Vaja, que estan fets a mida). Doncs al que anàvem, si mai teniu l'oportunitat de viatjar a Tuxtla, quedeu-vos a San Cristóbal. Dit això, després de patejar-nos "cuadras" i "cuadras" de colectivos pitant, taxistes cridant, gent estressada que no passa per la vorera i semàfors de quatre colors, arribem a casa el Pau i la Hana, ell valencià i ella japonesa (qui no coneix una parella tan típica i tòpica com aquesta?). Arribem a dalt i ens deleiten amb un dinar meravellós QUE NO PICA! Ens posen una mica al dia de com està el país, la gent, la crisi permanent que pel que es veu, va més enllà d'Espanya (oh vaja, no som el centre del món!). Tenen una forma molt curiosa de veure les coses i com no podia ser d'una altra manera, ens donen encara més idees per fer el famós documental. Ah sí, ja que hi som, volem fer una crida a tot aquell que tingui pensat donar-nos una idea pel documental: ABSTÉNGASE POR FAVOR, ENS ESTEM SATURANT! És curiós però tothom té un amic que ens pot ajudar a fer un documental de campionat! Ens n'alegrem molt eh, de veritat, però és que amb la tonteria no sabem per on començar! Vale, dit això... després d'una tarda plena de cúmbies i merengues a la Plaza de la Marimba ens trobem amb la Julieta, que ens acull a sopar i a dormir a un casalot digne de "Quién vive ahí". I per no trencar la tradició, ens dóna encara més idees. Una mexicana d'aquelles que ja no es veuen, senzilla, riallera i que s'ho pren tot amb molta calma (oh vaja, curiós). I sí, gràcies a ella descobrim que no tot el mezcal és dolent.
I ara ve lo bo! L'endemà marxem cap al Cañón del Sumidero, un parc natural estupefantàstic amb unes vistes espectaculars i unes cascades...! Quines cascades, per favor! Ah no calla, que resulta que les cascades només apareixen en època de pluges I SOM EN PLENA ÈPOCA SECA, ah i espera, que amb nosaltres venen 30 guiris més, ostres, i estem a 40 graus, i juraria que a l'aigua hi ha ampolles de Coca-Lola (per no fer publicitat subliminal) entre d'altres coses... Ei! Però no tot és dolent, eh! Hem vist dos cocodrils! Ole! Alegria! Ja hem fet el dia! Ja podem marxar contents i cremats cap a casa després de dinar quesadillas gegants i de donar una volta per Chiapa de Corzo.
Ha estat un cap de setmana d'aquells que dius: calorós, molt calorós. Però hem conegut el Chiapas més turístic i podríem dir que hem estat capaços de trobar-li la part bona. Hem fet contactes i potser algun amic i tot! Això va per bon camí!
EI! Que ens passava per alt... ja som oficialment voluntaris del Centro de Derechos de la Mujer de Chiapas (el Pere és l'únic home -a qualsevol cosa se'n diu home ara- i això encara el fa més progre!). Ens ocupem de la comunicació del centre, i amb una mica de sort aconseguim infiltrar-nos en les comunitats on hi fan tallers... mica en mica anem entrant dins el mundillo!
I per si no érem prou solidaris, no en teníem prou amb les dones que hem entrat a la Casa Gandhi, una casa de voluntariat on fan tot tipus de tallers amb els nens del barri de Tlaxcala. L'anglès no se'ns dóna molt bé, però ens veiem capaços d'ensenyar-los espanyol, que ja és molt, entre d'altres coses.
Sembla que tot plegat va prenent forma i mica en mica ens posem en marxa.
Això té bona pinta!
Maria.
