Relaxació total i absoluta. Efectivament,
hem passat el cap de setmana al paradís, senyors. I realment és ben cert
que tot allò bo es fa esperar... ens va costar quasi 8 hores arribar-hi.
Equiliquà, tal com ho llegiu! Després d'aixecar-nos més o menys d'hora per
netejar la casa, anem a buscar el primer bus del dia, el primer de molts! La
primera parada és a Tuxtla -ai sí, quins records aquella calor asfixiant,
aquell estrés constant, aquella ciutat amb aquell encant tan... particular, ho
deixarem així-. Doncs això, comencem bé... només arribar ens fan esperar mitja
hora més a una estació d'aquelles que recorden a
l'Espanya de fa unes quantes dècades i per fi, viatjant en un bus que porta el
nom de Cristóbal Colón (molt metafòric tot plegat...), ens esperen 4
hores de paisatges que milloren per moments però no el suficient, el viatge se'ns
fa allò que en diríem etern... Oh vaja, no pot ser! Arribem a Tonalá i no
sabem si fer una festa o cagar-nos en el senyor que es va dedicar a fer les
meravelloses carreteres chiapaneques (endevineu per què ens vam decidir...) En
fi, cada cop estàvem més a prop de la terra promesa, només una última
prova... pugem en un colectivo (fragoneta gitanera que en diríem aquí), però
resulta que només hi cabem un dels dos... què dius, que ens esperem a que passi
el següent? No no, les coses no van així aquí... calla que troben una cadira al
mig del carrer i li donen al Pere: tenga, siéntese usted aquí. Apa som-hi tots,
alegria!! Una hora dins aquell carro i el Pere assegut a una cadira com un
senyor, aquests sí que en saben, tanta tonteria aquí. I ara sí, redoble de
tambors si us plau... BOCA DEL CIELO! Només baixar, ens esperen quatre homes
oferint-nos arribar fins a l'illa amb la seva llanxa, que evidentment és
infinitament millor que les altres. Ens acabem trobant amb el Jesús, un home
que viu dins una feliçitat constant i que ens ofereix passar a l'altra banda i
a més a més, no us ho perdeu, dormir en les hamaques del restaurant on treballa
GRATIS! (bueno, con que me consuman un poco, ya les dejo pues). AL LORO!
Hamaques entremig de les taules del restaurant, a l'aire lliure. Oi sí, què
maco tot plegat pensareu... NO! FALSO! Abans però, anem a la part bonica: una
illa preciosa, idílica, de pel.lícula, inundada d'una calma i una
tranquil.litat, no ho havíem vist mai!
Deixem les coses i ens diuen que si ens
volem anar a banyar que potser millor que anem a l'altra banda de l'illa.
Nosaltres ens esperàvem una platgeta d'aquelles mones i turístiques... què dius
que què? Endevineu què ens trobem.... el Pacífic! Tot un Pacífic per nosaltres
solets, quasi desert! No ens ho podíem creure... caminar per aquelles platges
abans de sopar va ser la nostra missió del dia,
i tant de bò fos la de cada dia! Després de passar la nit del lloro
envoltats de grans amics de la naturalesa com són
els mosquits, les gallines i d'altres que no sabem ni què són, arriben les 6:45
del matí i comença a despuntar el sol. Ens estalviarem aquests moments
perquè no trobem les paraules per explicar-vos què és veure sortir el sol,
allà.
El dia passa rodejat d'una calma i d'un anar fent constant... ara ens banyem,
ara dinem, ara fem la migdiada, ara passegem, ara gravem, ara ens tornem a
banyar...en fi, un estrès! I ve un dels altres moments del dia: la posta del sol, esdeveniment que
també ens estalviarem per evitar enveges i rencors... Després de l'experiència
de la primera nit però, decidim quedar-nos a dormir a la platja i deixar que
cantin les gallines, però lluny de nosaltres, gràcies. I l'endemà tornem-hi que
no ha estat res, surt el sol i nosaltres amb ell. Després d'esmorzar es posa a
ploure, però ho acceptem, no podia ser tot tan perfecte, per favor. I res, amb
molta pena i amb un mocador blanc a les mans, ens acomiadem d'aquell paradís
amb el que esperem que sigui un fins aviat, perquè hem arribat a la conclusió que ens vam quedar curts, en tot: vam passejar
poc, ens vam banyar poc, vam menjar poc, i ens vam deixar moltes coses per
veure.
Ara tornem a tocar de peus a terra, però quin cap de setmana nens, quin cap
de setmana! Deixeu-vos estar de Cadaquès i de les caletes de Menorca, això va
més enllà!
P.D. La mare que va parir els mosquits i el sol de migdia! Hem acabat
l'afersun i l'afterbitte, he dit.
Maria.
