Habia una vez, los zapatistas

Buf! Per on comencem, a veure...

Tata vete ya! Don Limpio al vestidor, i abans que el Camp Nou, remodelem la junta.

Dit això, tal com vam prometre acabem d'arribar després de passar 15 dies en una comunitat zapatista. Què hi anàvem a fer? Doncs vigilar que la gent de la comunitat no rebés agressions i amenaces. Mira si ho hem fet bé, que no ha passat res de res! (en una altra comunitat aquesta setmana van volar pedres o pals...) O sigui que ens hem patejat 15 dies de vacances zapatistes. Molt interessant per la part de conviure amb ells, conèixer breument com es viu al marge de qualsevol cosa que faci tuf a "mal gobierno", viure com un més de la comunitat, les històries que ens han explicat... com a descoberta del zapatisme vaja, què és i com funciona. Per la part de la productivitat d'aquests dies, més aviat poca... Hem pogut gravar alguna cosa, però costa perquè no els agrada que els gravin. En tot cas, el nostre dia a dia es basava en llevar-se tranquil·lament, anar al riu, cuinar, llegir, passejar, tornar a cuinar, i poca cosa més. Molt bé pel relax i tal però al final dues setmanes així ja s'allarguen tu... El tema també ha estat com viure unes quantes dècades enrere. Dues bombetes com a màxima tecnologia, una casa vella i bruta, una habitació plena de puces (unes cames plenes de picades...), fer foc a terra dos o tres vegades al dia per cuinar qualsevol cosa (llàstima que al tornar no hi haurà calçots perquè amb un pim pam ara us fotríem unes fogueres que t'hi cagues!), una tele comunitària, els carrers són camins, camins plens de merda de gallines, cabres i cavalls que campen a la seva, dutxar-nos i rentar la roba al riu... Brutal! Amb una dieta 100% vegana d’arròs, pasta, frijoles, tortilla de maiz i 4 verduretes, només faltaven les cartilles de racionament i ja estàvem als anys 40 quasi! Parlant de racionament, unes expertes les nostres companyes holandeses, alies "les fleumes", no s'estaven de res, vinga gastar i consumir! Després es van queixar del dia que ens vam escapar a comprar 4 coses al mercat a Altamirano (la ciutat més propera, però se suposava que no podíem sortir). En fi, no ens van tocar les companyes més simpàtiques del món. Una anava amb raspall de dents elèctric (no hase falta desir nada mas) i l'altra li havies de repetir les coses mil vegades perquè no parlava un borrall de castellà ni res. Deien que menjaven orgànic i s'amagaven els doritos a l’habitació... A mitja estada van arribar dos companys nous que encara hi són allà, la sargento sueca, i l'escaquejat italià. Flora i fauna europea teníem! Convivència complicada a vegades, per exemple, en el tema de la caca. Nosaltres, el vàter sec no el volíem ni cobert de roses, molt millor cagar a la muntanya que en aquell forat leprós, però elles vinga renyar-nos que això no ho podíem fer perquè el paper no era ecològic... A cagar a la via!

Aquí cuinàvem, i allà dormíem

Més enllà de tot això, en aquella comunitat, van recuperar 600 hectàrees de terreny durant l'alçament zapatista de 1994, propietat d'un "finquero" que el van convidar a marxar a punta de rifle. Des de llavors, no paguen impostos a cap govern, no van a votar, tenen la seva educació i sanitat més o menys precàries, i tot s'ho fan entre ells. Ei, però no us confongueu amb les masies aquestes agrohippies de casa nostra on viuen quatre gosflautes i tot el seu rotllo. No són hippies, però són antisistema si voleu, de fet, han creat el seu. Tenen les seves Juntas de Buen Gobierno, on els càrrecs se'ls van tornant cada dos anys entre els habitants de les comunitats, i aquestes prenen les decisions i fan de jutges en els conflictes interns. Cultiven i crien com a qualsevol altre lloc i ho van a vendre al mercat. En alguna casa hi ha una tele, o un equip de música, o un instrument. Ei, els nascuts després de l'alçament, no tenen papers, no són ciutadans d'enlloc. Fan la seva vida al marge i són feliços. Són pobres, però contents i convençuts. Parlen tots en tzeltal, i més o menys castellà. Són catòlics, i no beuen alcohol. En fi, tot un món, i porten 20 anys així. Ens van ensenyar a fer tortillas, a fer pa, ens van convidar a una celebració religiosa per demanar la benedicció de les terres que ara sembren... Ens van tractar molt bé.

I per acabar... el vídeo! De la comunitat a Altamirano (on agafàvem el transport fins San Cristobal) hi havia 20 minuts en colectivo. El que passa és que al tornar anava una mica ple... però allà ningú es queda fora! o quasi fora... Així vam fer tot el trajecte i arribàvem a Altamirano! Te rie?

Ponte el cinturoooon

Pere.