Ha costat però ja ens torneu a tenir aquí! Ens haureu de disculpar, i és que per uns dies ens vam creure que havíem entrat en una rutina d'aquestes que n'entres i no en surts mai. Ens aixecàvem una mica quan volíem, ens preníem el matí amb tota la calma del món, dinàvem (sempre segons un súper menú que teníem i tenim fet -per estalviar i aquestes coses-) i a la tarda cap a la escuelita com a bons voluntaris i conciutadans que som si més no, nogensmenys, altravolta. Però no va durar gaire, no patiu. Nosaltres no estem fets per la rutina i ràpid ho vam saber girar la truita. Vam arribar a la conclusió que no hem arribat a Mèxic per fer cada dia el mateix, i molt menys per desaprofitar tot això. I vam decidir que prou, que alguna cosa hi havíem de fer.
- Punt 1: Oh vaja, si és setmana santa! Agafa la càmera i sortim a gravar, que es veu que aquí van forts! I efectivament, processons, cants, representacions... Chiapas s'entrega totalment a una festa molt seva i que viuen molt profundament. Les seixanta mil esglésies de Sant Cristóbal estan a petar. La catedral desborda i pels carrers has d'anar de costat. La ciutat s'omple de guiris esperant autoflagelacions, màrtirs plorant a ple pulmó i homes carregant estàtues que en fan 20 com ells. Doncs no. Ens sap greu decebre a la societat moderna que creu que aquestes coses encara passen aquí. Ni hi ha gent torturant-se, ni dones histèriques per veure la verge ni estàtues de la mida del Cristo de Rio de Janeiro. Les processons són molt civilitzades, la gent passa pels carrers amb un silenci sepulcral i amb un ciri a la mà... sí, exacte, de l'estil de l'Europa moderna. Això sí! Ens vam trobar en mig de la representació de la crucificció del sant Crist. Verge santa, ara sí! A la plaça no s'hi cabia! Quan Jesús va arribar envoltat d'una legió romana, allò es va convertir en un concurs d'Smartphones. La gent mirava com clavaven el màrtir a la creu entre pantalles. Quina bogeria... I una veu en off (vam interpretar que era Déu nostro sinyor) que ho arrodonia recitant diferents capítols de la Bíblia. Ja sabeu que som uns debots i ferms seguidors d'aquests espectacles, i si hi ha un home que ens recita salms durant dues hores, encara més. Total que, com no podia ser d'altra manera, ens vam estar sota el sol les dues hores veient com crucificaven a Jesús i als altres dos lladres, que vaya tela també eh, deixa'ls córrer a aquests dos... fins que vam dir prou. Deixant de banda les ironies, s'ha de dir que és un espectacle brutal, els actors es creien realment el seu paper, i la gent es movia a empentes. Realment s'ha de veure i viure, és un altre món.
- Punt 2: Després d'una setmana santa profunda, ens endinsem a la Feria de la Primavera y de la Paz. Toma nom! Comencem bé... És una de les festes més importants que es celebren a San Cristóbal. La ciutat s'omple d'escenaris, paradetes, núvols i pomes de sucre (productes internacionalment internacionals i molt mexicans) i de parlaments d'alts càrrecs de la política chiapaneca. Imagineu-vos el panorama si us plau, perquè no té desperdici. Grans maestros tocant la guitarra espanyola al mig de les places, orquestres de 30 membres al Zócalo tocant l'Ave Maria de Bach amb una marimba i una bateria, grups i grups de Mariachis animant els vespres, corridas de toros (ens estalviarem qualsevol tipus de comentari, gràcies), i desfilades de carrosses amb les noies més maques i més poc vestides de la ciutat. Una segona setmana santa, vaja... Els nens saltant i brincant, els pares també (el mezcal i el tequil.la hi ajudaven bastant), mentre les mares es fan càrrec de la bogeria del nen i del ridícul del pare. Espectacular! En fi, ens va cridar molt l'atenció la "quema de Judas", que serien una espècie de falles valencianes. En una de les places més importants de Sancris, hi havia exposades 7 estructures on caricaturitzaven totes les estructures mexicanes. En feien una crítica maca maca, i cadascuna estava feta per grups i colles diferents. I ara ve el millor: a la nit, les omplien de petards i les feien explotar en mig d'aplaudiments i crits de la multitud. Una bogeria! Sobretot si se t'encenen les estructures abans d'hora i no controles cap a on van els petards.. va ser una experiència curiosa i molt divertida!
- Punt 3: la Maria troba feina! (Ole ole alegria!). Resulta que a San Cristóbal hi ha un bar "català". Es diu El Cau i hi fan escalivada, fuet de vic, pa amb tomàquet... i on hi pots prendre una bona i fresqueta Moritz. Doncs ja em teniu a mi de nova mesera del bar! És per poc temps i el sou és mísero mísero, les coses com siguin, però ja són uns calerons més pels capritxos del mes, oiga. Mica en mica doncs, anem sortint de la rutina; jo treballo els matins i el Pere, fa la seva amunt i avall i em fa el dinar (si és que és un sol). I de tant en tant, com no podia ser d'altra manera, em ve a fer una visiteta al bar i aprofita per ficar-se una mica les botes recordant la seva estimada pàtria entre fuets i escalivades!
- Punt 4: Recent arribats d'Ocosingo i les ruïnes de Toniná. Ens aixequem, netegem la casa (que no sigui dit) i au, dues horetes fins a Ocosingo, on veiem una de les ruïnes maies més impressionants de Mèxic. El Pere en queda enamorat i busca i regira per tots els racons del jaciment. 280 escales fins dalt de la piràmide, i unes vistes que valen aquestes 280 escales i 280 més. El noi s'ha emportat el foulard, com qui fa un pic amb el Cau. Una excursioneta preciosa i el dinar de després... també! La guia s'ha convertit en la millor amiga del Pere, se l'emporta a tot arreu i la llegeix a tot arreu. Amb ella recorrem tots els racons de les ruïnes, i ja tornant amb el colectivo, som conscients que allò probablement no ho tornarem a veure més.
- Punt 5: El documental sembla que comença a agafar forma. Ens hem posat les piles i hem començat ja amb les entrevistes. No les teníem totes amb el tema documental, però sembla que les coses se'ns van posant de cara (ja era hora!). A veure com avança, però hi tenim totes les esperances posades (si us plau, per favor, no fotem!)
- I ara sí que sí, el Punt 5, NOTICIÓN!: Després d'arribar a la conclusió que no se'ns podia menjar la rutina, des d'aquí informem que al juny s'acaba la nostra etapa a Sant Cristóbal. Marxem! Durant el juny i el mig juliol que ens quedarà, hem decidit voltar una mica abans de perdre Mèxic de vista... així doncs, tenim pensat anar fins a D.F., baixar cap a Oaxaca i baixar encara més fins a Guatemala. Ole, ole i ole! I perquè no sigui dit, abans de pujar cap al Yucatán i arribar a Cancún, passarem per la Selva Lancandona, per acabar amb bon gust de boca.
Per tant, ens queda un meset a San Cristóbal que pensem aprofitar al màxim! Amb moltes ganes de començar/continuar l'aventura, us enviem una forta abraçada chiapaneca!
Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada