Adiosito!

Bueeeeeeeeeno bueno bueno… Així que Montse i Meritxell !

Sí, havíem d’acabar-ho com ho vam començar. Marxem! S’acaba el xollo (si acabeu de pensar  “ja era hora” sou males persones!). Aquesta última setmana ens hem anat acostant poc a poc cap al final del viatge. Ens vam acomiadar de San Cristóbal i vam pujar cap a Palenque. Primer xoc de calor tropical, brutal. Vam passar la nit fora de la ciutat, a unes cabanyes de “la selva”, perquè a qualsevol cosa li diuen estar enmig de la selva ara, amb restaurantets i tal... i vam visitar les magnifiques ruïnes de Palenque. I no em vull estar de dir-ho, ens va sortir gratis! Estàvem fins els ous que ens estafessin a les zones arqueològiques. Pagues per entrar a la “reserva natural”, ara pagues pel colectivo fins l’entrada del parc, pagues el parc... “que no llevamos la billetera llena de dolares como otros eh”, però no fan cas. Total que vam planejar una super estratègia per colar-nos a les ruïnes. Vam anar a peu, i vam entrar per on deia “salida”. Ni els Ocean’s eleven!

Vist això, tocava agafar l’últim bus nocturn (n’hem fet 3 o 4 en un mes, horrible) cap a Rivera mayaaaa.. uh tròpic, sol, platja, sorra blanca... Hem estat a Tulum, la part menys turística, però amb la platja més caca, vam anar-hi ahir i era petita, bruta i plena, ja veus tu... En canvi el que ens va sortir rodo va ser el cenote! Els cenotes son com pèlags (alias petits estanys) d’aigua dolça normalment subterranis, repartits per tot el Yucatan. Alguns espectaculars amb grutes i estalactites... Nosaltres vam anar al cenote calavera, petit però apropet, i ens va sortir molt bé perquè era molt xulo i vam estar sols tota l’estona, i l’entrada era menys de la meitat de la dels grans cenotes. Un forat no gaire gran amb una escala, que amagava una aigua transparent dins una cambra fosca natural plena d’ocells, i que quan el sol entrava pel forat reflectia una llum molt maca. I ens podíem tirar des de dalt!

 L'entrada al cenote

Vist des de dins, hi ha dos petits forats a més a més del gros, que quan hi passa la llum per tots 3 sembla que formin una calavera sobre l'aigua, per això es diu el Cenote Calavera, i de pas il.Luminen la cova (encara que amb reflexos i llums no es veu gaire bé).

Després del cenote i decidir que les ruïnes de Tulum no calien perquè ja n’hem vist moltes... (Chichen Itzà, Labnà, Sayil, Uxmal, Toninà, Teotihuacan, Monte Alban, Quiriguà, Tikal, Palenque i tiro perquè me toca), ja només ens quedava afartar-nos unes últimes vegades de la cuina mexicana, mirar el manual de “Como ser el mejor jugador del mundo y pasear en una final en Maracaná” que en deien final del Mundial... i preparar-vos una petita sorpresa...

Marxem! No amaguem les nostres petites ganes de tornar eh també.. però en aquestes ultimes hores fa peneta deixar aquest país. El país de la parsimònia, dels màsters en regateig, del “sí, sí, ahorita” i passar 2 hores, dels tacos, quesadillas, burritos i mil menjars..., dels autobuseros parlant pel mòbil, les platges paradisíaques, les pedres mil·lenàries, els paisatges brutals, la gent simpàtica, la gent estafadora, els hippies que et roben el menjar a la nevera dels hostals (no sou hippies ni sou res, miserables), dels mariachis, la cúmbia a totes hores, de la tuna fins i tot! Del “güerita que rica estas!”,  de la Frida Kahlo, canta y no llores, dels colectivos cridant a la gent i avançant en contínua, dels nens que aprenen més fora l’escola que dins, dels que porten 20 anys lluitant per viure en un món a part, de la religió per tot arreu, les mil llengües indígenes, del mezcal, del tequila... sort que ens enduem un petit tros d’aquest país...

Així doncs, ens veiem ben aviat! Però us havíem promès una sorpreseta... El traileeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerr! A la següent entrada!

Adiós México Lindo!!

Pere.