No ens agrada tocar de peus a terra.

Definitivament, l’exili cap a terres desconegudes se’ns ha fet curt, com no podia ser d’una altra  manera.

Vam sortir de la ciutat de Oaxaca amb ganes de més, ens quedava molt per veure i no gaire temps per recórrer-ho. El nostre proper destí va ser San José, un poblet perdut a la muntanya i ideal per perdre de vista aquell sol que portava assetjant-nos dies i dies. Després de fer una carretera perduda de la mà de déu amb un colectivo clarament no fet per la mà de déu i un conductor per cagar-se amb déu, arribem amb les motxilles a punt d’explotar. La boira punyetera i les pujades i baixades típiques del poble, fan que no trobem cabana per dormir fins al cap d’una bona estona. Això si! Quina cabanya senyors, clavadeta a les casetes del pirineu! En fi, no hem vingut a fer-vos enveja tampoc ara... doncs això, fem una descoberta del poble, un temazcal (el que vindria a ser una mena de ritual de relaxació en el què et posen dins una mena de cova mentre aspires vapor de tot tipus d’herbes i tè). Si, tot molt maco i hippie, però a mi que no m’hi tornin a posar (sacreblé, quin agobio!), i per acabar-ho de rematar, ens preparen uns bolets farcidets de pernil i formatge gratinat! Recordo que no hem vingut aquí per fer enveja a ningú, però les coses són així, si ves què hi vols fer.

La boira i el fred ja ens ha cansat, ens hem tornat uns caribenyos rematats i necessitem la calor un altre cop, així que agafem les motxilles –que semblen bombes en imminent explotació- i marxem cap a la costa oaxaquenya! Ole ole! I quin canvi, si senyor. La calor ja ens entra pels forats del colectivo abans d’arribar, i ens acaba de calar quan pugem darrera una pick up que ens portarà fins a Mazunte. Trobem un zulo petit però acollidor (no confondre amb el terme higiènic i/o absent de bitxets, bitxos i bitxots) i després de caminar dos minuts, ens trobem el Pacific davant, buit, completament buit (jo no sé quines prioritats tenen la gent d’allà, però pel que sembla una d’elles no és passejar pel PACIFIC, una cosa que podem fer tots constantment i sempre que estem estressats i tal...) en fi, ens trobem amb un mar gegant, una platja neta (si, a Catalunya això és novetat i ho sabem tots), unes casetes reboniques i, sentim molt trencar l’harmonia del moment, una quantitat de hippies impressionant! El Pere no sabia cap a on escapar a córrer! SORT! Donem gràcies al senyor, a la FIFA i a qui faci falta, que havia començat EL MUNDIAL! Efectivament, segur que la majoria de vosaltres m’ha entès, i pels que no, aquí va: a partir d’aquell dia, el Pere té dues vides, la trotamundos i la futbolera; però no és tan greu, quan aprens a viure amb els dos Peres acaba sent divertit i tot. En fi, no entrarem en debats anti-mundials perquè no acabaria mai... doncs això, que la costa oaxaquenya ens va deixar encantats. 

Però som persones amb responsabilitats amics meus, i després d’aquest paradís ens va tocar tornar uns dies a San Cristobal per tocar una mica de peus a terra. L’error però, el vam fer al pensar que ens havíem lliurat dels hippies... ERROR! San Cristobal és la seu general del hippisme llatinoamericà! Però tothom tranquil, ens hem tornat immunes als perroflautes que van amb rastes però amb les butxaques plenes, papes podeu estar tranquils, no venim ni amb una cosa ni amb l’altra...

Després de la parada doncs, ens tornem a posar en marxa i ara si que si, Guatemala ens espera! I ja ens podia esperar ja... quin viatge per favor! No vull ni recordar les hores que ens vam passar dins d’aquella furgoneta que, OJO AL DATO, era d’agència, amb això ja ho he dit tot. Bé, no m’allargaré amb Guatemala, a part de perquè tinc el Pere aquí pressionant per anar a berenar, perquè és un país que s’ha de viure. Perquè us en feu una idea, podríem dir que és una continuació de Chiapas, però MOLT, i quan dic molt vull dir MOLT més verd. La selva t’absorbeix, i la seva gent també. Ens movíem amb uns busos de pel·lícula, i ens va costar lo nostre aprendre a manejar els Quetzals, la moneda guatemalteca que per cert, té el mateix nom que un ocell d’aquí, ves quines coses.

Amb el Lago Atitlan al mig, vam anar a parar a San Pedro, un dels molts poblets que envolten el llac i que té un dels molts volcans que té Guate. Sí? Doncs el Pere i la Maria decideixen pujar-ne un, perquè sí, perquè no han tingut prou trote encara! Total, que acaben pujant el volcà de San Pedro (3.020m) i oh vaja, estupendo, quan arriben a dalt després de penes i penúries, resulta que un núvol requetesimpàtic s’ha posat només i únicament al cim del volcà, i per tant el Pere i la Maria es queden sense veure el meravellós paisatge que es veu des d’allà dalt. Però en tot cas això queda com una anècdota, va ser una gran excursió.

Ja farts de pobles en miniatura, ens tirem a l’aventura i amb un d’aquests busos tan particulars, marxem cap a Antigua, una ciutat ben bonica! Tot casetes baixes, arcs, i carrers que a la nit semblen trets d’una pel·lícula romanticota. Allà fem alguna que altra excursioneta cap a algun poble indígena i pocs dies després, com que la ciutat se’ns ha quedat petita, anem cap a Ciutat de Guatemala. En fi, una ciutat... ciutat, a nosaltres no ens va cridar molt l’atenció tampoc;  és clar que veníem d’uns paradisos difícils d’igualar. La cosa és que la ciutat ens servia de transbord per anar al nostre últim destí abans de tornar a Mèxic: Flores i Tikal. Oh, oh i oh! Flores és una illeta petiteta on s’hi pot arribar per carretera. Una illa envoltada també, i per no trencar tradicions, per un llac, Petén Itza. És una illa plena de casetes de colors i Cantinas –ara, que si s’hi vol menjar bé, no patiu que de llocs pijos no en falten-. Una plaça tuticolori inundada de nens fins ben entrat el vespre i uns passejos que donen al llac plens de parelletes agafadetes de les manetes i de grupets d’amics que ja porten més d’un cubalibre. En fi, nosaltres ens vam estalviar els cubalibres i ens vam dedicar a recórrer el llac amb dos caiacs; no cal dir res més. I perquè no sembli tot tan bonic, ens vam aixecar a les 4 del matí per anar a veure les ruïnes de Tikal. Unes ruïnes enormes envoltades de selva i més selva, amb unes piràmides i uns temples impressionants que vas descobrint mica en mica. El que també vam descobrir van ser uns monos molt simpàtics que rondaven pels altíssims arbres del jaciment. De cop, ens vam veure dins la selva guatemalteca, amb una càmera a les mans i sense repel·lent de mosquits. Exacte, tots els mosquits de Tikal es van dirigir de pet cap a nosaltres, els únics inconscients de les ruïnes, que es pensen que van a veure un museu d’història. Això si, una experiència molt bonica, i molt matinera també.

Amb moltes penes i ploreres, toca deixar Guatemala (que el Pere diu dels guatemaltecos que no hi ha gent més simpàtica quan els hi dius "què tal" i més cabrona quan els hi preguntes "quant val"), però com que ens hem quedat amb ganes de més selva, passem per la selva Lacandona, on dormim en una cabana molt autèntica (amb una mosquitera que ocupa tot el sostre-ara sí que ho hem fet bé-). De bon matí anem a fer una ruta per la selva, ens han dit que hi ha unes cascades precioses i cap allà que anem. I ves per on, ens trobem a dos nens lacandons que s’ofereixen a fer-nos de guies fins a les cascades. Realment molt graciosa la imatge dels dos guiris que anem amb botes, repel·lent, cantimplora i càmera, i els dos nens que van descalços, sense samarreta i brincant pels ponts. Ens ensenyen moltes coses de la selva, i ho fan com si tinguessin 30 anys, ens vam fer un fart de riure! Per fi arribem i els dos lacandons només arribar, es tiren a les cascades. Veig al Pere que se’ls mira amb unes ganes boges d’anar darrera seu i efectivament, al cap d’uns segons ja és dins. Jo no m’hi tiro, si us plau per favor, algú ha de mantenir el sentit comú aquí.

Ara sí que sí, toca acomiadar-se de tot això i tocar, un altre cop, de peus a terra. Així que després de passar una nit a Comitan i fer el guiri per la ciutat l’endemà, els dos aventurers tornem a la nostra estimada San Cristobal. La trobàvem a faltar, i en el fons, tocar de peus a terra no està tan malament. Ara estem instal·lats a un hostal, fent vida tranquil.la, que ja ens tocava, i a punt per pujar cap al Yucatan i tornar cap a terres nostres.

Ja queda poquet, i ja tenim ganes de veure-us!

Maria.