Y salió el Trailer!

Senyores i senyors, petits i grans i tots aquells que us feu passar per estudiants... ha costat però ja el tenim aquí! EL TRAILER!! No és el documental, no ens motivem si us plau per favor. N’és un petit tastet per anar-vos-en fent boca! Gaudiu d’aquest minutet i tingueu paciència, que el documental acabarà arribant, un dia o altre...

https://vimeo.com/100715845

Adiosito!

Bueeeeeeeeeno bueno bueno… Així que Montse i Meritxell !

Sí, havíem d’acabar-ho com ho vam començar. Marxem! S’acaba el xollo (si acabeu de pensar  “ja era hora” sou males persones!). Aquesta última setmana ens hem anat acostant poc a poc cap al final del viatge. Ens vam acomiadar de San Cristóbal i vam pujar cap a Palenque. Primer xoc de calor tropical, brutal. Vam passar la nit fora de la ciutat, a unes cabanyes de “la selva”, perquè a qualsevol cosa li diuen estar enmig de la selva ara, amb restaurantets i tal... i vam visitar les magnifiques ruïnes de Palenque. I no em vull estar de dir-ho, ens va sortir gratis! Estàvem fins els ous que ens estafessin a les zones arqueològiques. Pagues per entrar a la “reserva natural”, ara pagues pel colectivo fins l’entrada del parc, pagues el parc... “que no llevamos la billetera llena de dolares como otros eh”, però no fan cas. Total que vam planejar una super estratègia per colar-nos a les ruïnes. Vam anar a peu, i vam entrar per on deia “salida”. Ni els Ocean’s eleven!

Vist això, tocava agafar l’últim bus nocturn (n’hem fet 3 o 4 en un mes, horrible) cap a Rivera mayaaaa.. uh tròpic, sol, platja, sorra blanca... Hem estat a Tulum, la part menys turística, però amb la platja més caca, vam anar-hi ahir i era petita, bruta i plena, ja veus tu... En canvi el que ens va sortir rodo va ser el cenote! Els cenotes son com pèlags (alias petits estanys) d’aigua dolça normalment subterranis, repartits per tot el Yucatan. Alguns espectaculars amb grutes i estalactites... Nosaltres vam anar al cenote calavera, petit però apropet, i ens va sortir molt bé perquè era molt xulo i vam estar sols tota l’estona, i l’entrada era menys de la meitat de la dels grans cenotes. Un forat no gaire gran amb una escala, que amagava una aigua transparent dins una cambra fosca natural plena d’ocells, i que quan el sol entrava pel forat reflectia una llum molt maca. I ens podíem tirar des de dalt!

 L'entrada al cenote

Vist des de dins, hi ha dos petits forats a més a més del gros, que quan hi passa la llum per tots 3 sembla que formin una calavera sobre l'aigua, per això es diu el Cenote Calavera, i de pas il.Luminen la cova (encara que amb reflexos i llums no es veu gaire bé).

Després del cenote i decidir que les ruïnes de Tulum no calien perquè ja n’hem vist moltes... (Chichen Itzà, Labnà, Sayil, Uxmal, Toninà, Teotihuacan, Monte Alban, Quiriguà, Tikal, Palenque i tiro perquè me toca), ja només ens quedava afartar-nos unes últimes vegades de la cuina mexicana, mirar el manual de “Como ser el mejor jugador del mundo y pasear en una final en Maracaná” que en deien final del Mundial... i preparar-vos una petita sorpresa...

Marxem! No amaguem les nostres petites ganes de tornar eh també.. però en aquestes ultimes hores fa peneta deixar aquest país. El país de la parsimònia, dels màsters en regateig, del “sí, sí, ahorita” i passar 2 hores, dels tacos, quesadillas, burritos i mil menjars..., dels autobuseros parlant pel mòbil, les platges paradisíaques, les pedres mil·lenàries, els paisatges brutals, la gent simpàtica, la gent estafadora, els hippies que et roben el menjar a la nevera dels hostals (no sou hippies ni sou res, miserables), dels mariachis, la cúmbia a totes hores, de la tuna fins i tot! Del “güerita que rica estas!”,  de la Frida Kahlo, canta y no llores, dels colectivos cridant a la gent i avançant en contínua, dels nens que aprenen més fora l’escola que dins, dels que porten 20 anys lluitant per viure en un món a part, de la religió per tot arreu, les mil llengües indígenes, del mezcal, del tequila... sort que ens enduem un petit tros d’aquest país...

Així doncs, ens veiem ben aviat! Però us havíem promès una sorpreseta... El traileeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerr! A la següent entrada!

Adiós México Lindo!!

Pere.

No ens agrada tocar de peus a terra.

Definitivament, l’exili cap a terres desconegudes se’ns ha fet curt, com no podia ser d’una altra  manera.

Vam sortir de la ciutat de Oaxaca amb ganes de més, ens quedava molt per veure i no gaire temps per recórrer-ho. El nostre proper destí va ser San José, un poblet perdut a la muntanya i ideal per perdre de vista aquell sol que portava assetjant-nos dies i dies. Després de fer una carretera perduda de la mà de déu amb un colectivo clarament no fet per la mà de déu i un conductor per cagar-se amb déu, arribem amb les motxilles a punt d’explotar. La boira punyetera i les pujades i baixades típiques del poble, fan que no trobem cabana per dormir fins al cap d’una bona estona. Això si! Quina cabanya senyors, clavadeta a les casetes del pirineu! En fi, no hem vingut a fer-vos enveja tampoc ara... doncs això, fem una descoberta del poble, un temazcal (el que vindria a ser una mena de ritual de relaxació en el què et posen dins una mena de cova mentre aspires vapor de tot tipus d’herbes i tè). Si, tot molt maco i hippie, però a mi que no m’hi tornin a posar (sacreblé, quin agobio!), i per acabar-ho de rematar, ens preparen uns bolets farcidets de pernil i formatge gratinat! Recordo que no hem vingut aquí per fer enveja a ningú, però les coses són així, si ves què hi vols fer.

La boira i el fred ja ens ha cansat, ens hem tornat uns caribenyos rematats i necessitem la calor un altre cop, així que agafem les motxilles –que semblen bombes en imminent explotació- i marxem cap a la costa oaxaquenya! Ole ole! I quin canvi, si senyor. La calor ja ens entra pels forats del colectivo abans d’arribar, i ens acaba de calar quan pugem darrera una pick up que ens portarà fins a Mazunte. Trobem un zulo petit però acollidor (no confondre amb el terme higiènic i/o absent de bitxets, bitxos i bitxots) i després de caminar dos minuts, ens trobem el Pacific davant, buit, completament buit (jo no sé quines prioritats tenen la gent d’allà, però pel que sembla una d’elles no és passejar pel PACIFIC, una cosa que podem fer tots constantment i sempre que estem estressats i tal...) en fi, ens trobem amb un mar gegant, una platja neta (si, a Catalunya això és novetat i ho sabem tots), unes casetes reboniques i, sentim molt trencar l’harmonia del moment, una quantitat de hippies impressionant! El Pere no sabia cap a on escapar a córrer! SORT! Donem gràcies al senyor, a la FIFA i a qui faci falta, que havia començat EL MUNDIAL! Efectivament, segur que la majoria de vosaltres m’ha entès, i pels que no, aquí va: a partir d’aquell dia, el Pere té dues vides, la trotamundos i la futbolera; però no és tan greu, quan aprens a viure amb els dos Peres acaba sent divertit i tot. En fi, no entrarem en debats anti-mundials perquè no acabaria mai... doncs això, que la costa oaxaquenya ens va deixar encantats. 

Però som persones amb responsabilitats amics meus, i després d’aquest paradís ens va tocar tornar uns dies a San Cristobal per tocar una mica de peus a terra. L’error però, el vam fer al pensar que ens havíem lliurat dels hippies... ERROR! San Cristobal és la seu general del hippisme llatinoamericà! Però tothom tranquil, ens hem tornat immunes als perroflautes que van amb rastes però amb les butxaques plenes, papes podeu estar tranquils, no venim ni amb una cosa ni amb l’altra...

Després de la parada doncs, ens tornem a posar en marxa i ara si que si, Guatemala ens espera! I ja ens podia esperar ja... quin viatge per favor! No vull ni recordar les hores que ens vam passar dins d’aquella furgoneta que, OJO AL DATO, era d’agència, amb això ja ho he dit tot. Bé, no m’allargaré amb Guatemala, a part de perquè tinc el Pere aquí pressionant per anar a berenar, perquè és un país que s’ha de viure. Perquè us en feu una idea, podríem dir que és una continuació de Chiapas, però MOLT, i quan dic molt vull dir MOLT més verd. La selva t’absorbeix, i la seva gent també. Ens movíem amb uns busos de pel·lícula, i ens va costar lo nostre aprendre a manejar els Quetzals, la moneda guatemalteca que per cert, té el mateix nom que un ocell d’aquí, ves quines coses.

Amb el Lago Atitlan al mig, vam anar a parar a San Pedro, un dels molts poblets que envolten el llac i que té un dels molts volcans que té Guate. Sí? Doncs el Pere i la Maria decideixen pujar-ne un, perquè sí, perquè no han tingut prou trote encara! Total, que acaben pujant el volcà de San Pedro (3.020m) i oh vaja, estupendo, quan arriben a dalt després de penes i penúries, resulta que un núvol requetesimpàtic s’ha posat només i únicament al cim del volcà, i per tant el Pere i la Maria es queden sense veure el meravellós paisatge que es veu des d’allà dalt. Però en tot cas això queda com una anècdota, va ser una gran excursió.

Ja farts de pobles en miniatura, ens tirem a l’aventura i amb un d’aquests busos tan particulars, marxem cap a Antigua, una ciutat ben bonica! Tot casetes baixes, arcs, i carrers que a la nit semblen trets d’una pel·lícula romanticota. Allà fem alguna que altra excursioneta cap a algun poble indígena i pocs dies després, com que la ciutat se’ns ha quedat petita, anem cap a Ciutat de Guatemala. En fi, una ciutat... ciutat, a nosaltres no ens va cridar molt l’atenció tampoc;  és clar que veníem d’uns paradisos difícils d’igualar. La cosa és que la ciutat ens servia de transbord per anar al nostre últim destí abans de tornar a Mèxic: Flores i Tikal. Oh, oh i oh! Flores és una illeta petiteta on s’hi pot arribar per carretera. Una illa envoltada també, i per no trencar tradicions, per un llac, Petén Itza. És una illa plena de casetes de colors i Cantinas –ara, que si s’hi vol menjar bé, no patiu que de llocs pijos no en falten-. Una plaça tuticolori inundada de nens fins ben entrat el vespre i uns passejos que donen al llac plens de parelletes agafadetes de les manetes i de grupets d’amics que ja porten més d’un cubalibre. En fi, nosaltres ens vam estalviar els cubalibres i ens vam dedicar a recórrer el llac amb dos caiacs; no cal dir res més. I perquè no sembli tot tan bonic, ens vam aixecar a les 4 del matí per anar a veure les ruïnes de Tikal. Unes ruïnes enormes envoltades de selva i més selva, amb unes piràmides i uns temples impressionants que vas descobrint mica en mica. El que també vam descobrir van ser uns monos molt simpàtics que rondaven pels altíssims arbres del jaciment. De cop, ens vam veure dins la selva guatemalteca, amb una càmera a les mans i sense repel·lent de mosquits. Exacte, tots els mosquits de Tikal es van dirigir de pet cap a nosaltres, els únics inconscients de les ruïnes, que es pensen que van a veure un museu d’història. Això si, una experiència molt bonica, i molt matinera també.

Amb moltes penes i ploreres, toca deixar Guatemala (que el Pere diu dels guatemaltecos que no hi ha gent més simpàtica quan els hi dius "què tal" i més cabrona quan els hi preguntes "quant val"), però com que ens hem quedat amb ganes de més selva, passem per la selva Lacandona, on dormim en una cabana molt autèntica (amb una mosquitera que ocupa tot el sostre-ara sí que ho hem fet bé-). De bon matí anem a fer una ruta per la selva, ens han dit que hi ha unes cascades precioses i cap allà que anem. I ves per on, ens trobem a dos nens lacandons que s’ofereixen a fer-nos de guies fins a les cascades. Realment molt graciosa la imatge dels dos guiris que anem amb botes, repel·lent, cantimplora i càmera, i els dos nens que van descalços, sense samarreta i brincant pels ponts. Ens ensenyen moltes coses de la selva, i ho fan com si tinguessin 30 anys, ens vam fer un fart de riure! Per fi arribem i els dos lacandons només arribar, es tiren a les cascades. Veig al Pere que se’ls mira amb unes ganes boges d’anar darrera seu i efectivament, al cap d’uns segons ja és dins. Jo no m’hi tiro, si us plau per favor, algú ha de mantenir el sentit comú aquí.

Ara sí que sí, toca acomiadar-se de tot això i tocar, un altre cop, de peus a terra. Així que després de passar una nit a Comitan i fer el guiri per la ciutat l’endemà, els dos aventurers tornem a la nostra estimada San Cristobal. La trobàvem a faltar, i en el fons, tocar de peus a terra no està tan malament. Ara estem instal·lats a un hostal, fent vida tranquil.la, que ja ens tocava, i a punt per pujar cap al Yucatan i tornar cap a terres nostres.

Ja queda poquet, i ja tenim ganes de veure-us!

Maria.

México lindooooo

Tranquils, tranquils! Ja som aquí.

És que hem estat molt ocupats... oh, per favor! quines feinades. Que si entrevista un munt de dones per un super documental, que si fes les maletes per anar-te'n a fer el guiri, que si acomiada't de San Cristóbal... No parem! Fixa't tu, que estem aquí perduts en un poblet del Valle de Oaxaca, esperant-nos pel colectivo que ens portarà a les cascades de Hierve el Agua (sí, curiós el nom) i mentrestant aprofitem el ciber d'aquí al costat per actualitzar. O sigui que amb el vostre permís seré breu i us prometem fotos en un futur proper!

Com dèiem hem deixat San Cristóbal i Chiapas, i aquest meset i mig que queda farem el guiri a topeeeee! Ara estem un altre cop a la naturalesa tropical, però venim de 9 dies a una de les ciutats més grans del món! Ciutat de Mèxic, alias "el DF", que contràriament al que ens imaginàvem, ha resultat ser una ciutat molt guai i maca que ens ha agradat molt! Ens ho hem patejat absolutament tot: monuments, barris, museus, els canals de Xochimilco, les ruines de Teotihuacán,les infinites línies de metro... Quin metro xavals! El de Barcelona en comparació és un trenet de joguina dels que et porten els reis! I hem d'agrair infinitament a la Judith i l'Oskar que ens deixessin el seu magnìfic piset on hem estat molt bé, i els hi hem cuidat molt. 

Encara vam tenir temps de fer una escapada a Querétaro, una ciutat colonial preciosa que ens va encantar.

I just ahir, tornàvem cap al sud, ara a Oaxaca. La seva bonica capital ens va rebre amb una forta abracada (on és la c trencada en aquest teclat?) de la Cristina. La Cristina és la tercera tempesta tropical de la temporada que està passejant-se a 200km de la costa del Pacífic (i allunyant-se cap al nord) però fins aquí ens va fer arribar un xàfec que t'hi cagues. 

Així doncs, estarem un parell de dies per aqui visitant aquesta bonica regió, i després anirem cap a la costa, si la Cristina ens ho permet, que sembla que sí, a les típiques platges paradisíques tropicals bla bla bla i aquestes coses tan avorrides, ja sabeu (véase Boca del Cielo fa uns mesos).

Després passarem uns dies a San Cristóbal i anirem cap a Guatemala, però això ja vindrà...

Moltes ruines estem veient! I per la tele també (hem tingut tele per uns dies, que fuerte maricarmen!), hem vist ruines.... com la corona espanyola eh... eeeeeeeeeeehehehehe hòstia nen nosaltres sí que ens vam quedar de pedra al veure-ho! Però alerta, estem preocupats, què queda ja? Ja us ho dic, només queda el Pujol. Ai, ai! Estem patint per si es mor el Pujol i no hem tornat encara, perquè ja quan es mori ell, Catalunya s'autodestruirà, ho sap tothom i és profecia, quedarà tot desolat com les ruines maies, i no podrem tornar! Aguanteu-lo una mica més va, que això ho volem veure en directe hehehe

Dit això, anem a cremar 4 contenidors per seguir la moda del país. Au!

Pere.

Editem per penjar 4 fotos! Estan entre el mòbil i la càmera, o sigui que tenim una mica de merder de fotos, però per fer un tastet de moment...

El Zocalo del DF, vist des del campanar de la catedral (amb una desfilada de frikilonguis avorrits).

I és que ens vam animar a pujar al terrat i campanars de la catedral, amb molt bones vistes... i oïdes, de les 32 campanes repicant (manualment, a l'antiga!) l'Angelus, el reangelus i la mare que...

No s'aprecia gaire a la foto, però TOTES les esglésies del DF s'estan enfonsant, i estan tortes. I dò? Doncs que els conqueridors espanyols van assecar el llac situat on després construirien la ciutat, amb els esplèndids fonaments que això els oferia... marca espanya xavals!

Un passeig pels canals de Xochimilco amb les seves típiques barques acolorides. 

Les ruines de Teotihuacan. Enormes.

El nostre jardí. 

Bueeeeeno, no, el de la Frida Kahlo. Però entre artistes ens entenem. 

Posem-nos serios, va.

Ha costat però ja ens torneu a tenir aquí! Ens haureu de disculpar, i és que per uns dies ens vam creure que havíem entrat en una rutina d'aquestes que n'entres i no en surts mai. Ens aixecàvem una mica quan volíem, ens preníem el matí amb tota la calma del món, dinàvem (sempre segons un súper menú que teníem i tenim fet -per estalviar i aquestes coses-) i a la tarda cap a la escuelita com a bons voluntaris i conciutadans que som si més no, nogensmenys, altravolta. Però no va durar gaire, no patiu. Nosaltres no estem fets per la rutina i ràpid ho vam saber girar la truita. Vam arribar a la conclusió que no hem arribat a Mèxic per fer cada dia el mateix, i molt menys per desaprofitar tot això. I vam decidir que prou, que alguna cosa hi havíem de fer.

- Punt 1: Oh vaja, si és setmana santa! Agafa la càmera i sortim a gravar, que es veu que aquí van forts! I efectivament, processons, cants, representacions... Chiapas s'entrega totalment a una festa molt seva i que viuen molt profundament. Les seixanta mil esglésies de Sant Cristóbal estan a petar. La catedral desborda i pels carrers has d'anar de costat. La ciutat s'omple de guiris esperant autoflagelacions, màrtirs plorant a ple pulmó i homes carregant estàtues que en fan 20 com ells. Doncs no. Ens sap greu decebre a la societat moderna que creu que aquestes coses encara passen aquí. Ni hi ha gent torturant-se, ni dones histèriques per veure la verge ni estàtues de la mida del Cristo de Rio de Janeiro. Les processons són molt civilitzades, la gent passa pels carrers amb un silenci sepulcral i amb un ciri a la mà... sí, exacte, de l'estil de l'Europa moderna. Això sí! Ens vam trobar en mig de la representació de la crucificció del sant Crist. Verge santa, ara sí! A la plaça no s'hi cabia! Quan Jesús va arribar envoltat d'una legió romana, allò es va convertir en un concurs d'Smartphones. La gent mirava com clavaven el màrtir a la creu entre pantalles. Quina bogeria... I una veu en off (vam interpretar que era Déu nostro sinyor) que ho arrodonia recitant diferents capítols de la Bíblia. Ja sabeu que som uns debots i ferms seguidors d'aquests espectacles, i si hi ha un home que ens recita salms durant dues hores, encara més. Total que, com no podia ser d'altra manera, ens vam estar sota el sol les dues hores veient com crucificaven a Jesús i als altres dos lladres, que vaya tela també eh, deixa'ls córrer a aquests dos... fins que vam dir prou. Deixant de banda les ironies, s'ha de dir que és un espectacle brutal, els actors es creien realment el seu paper, i la gent es movia a empentes. Realment s'ha de veure i viure, és un altre món.

                                   

                                   

 - Punt 2: Després d'una setmana santa profunda, ens endinsem a la Feria de la Primavera y de la Paz. Toma nom! Comencem bé... És una de les festes més importants que es celebren a San Cristóbal. La ciutat s'omple d'escenaris, paradetes, núvols i pomes de sucre (productes internacionalment internacionals i molt mexicans) i de parlaments d'alts càrrecs de la política chiapaneca. Imagineu-vos el panorama si us plau, perquè no té desperdici. Grans maestros tocant la guitarra espanyola al mig de les places, orquestres de 30 membres al Zócalo tocant l'Ave Maria de Bach amb una marimba i una bateria, grups i grups de Mariachis animant els vespres, corridas de toros (ens estalviarem qualsevol tipus de comentari, gràcies), i desfilades de carrosses amb les noies més maques i més poc vestides de la ciutat. Una segona setmana santa, vaja... Els nens saltant i brincant, els pares també (el mezcal i el tequil.la hi ajudaven bastant), mentre les mares es fan càrrec de la bogeria del nen i del ridícul del pare. Espectacular! En fi, ens va cridar molt l'atenció la "quema de Judas", que serien una espècie de falles valencianes. En una de les places més importants de Sancris, hi havia exposades 7 estructures on caricaturitzaven totes les estructures mexicanes. En feien una crítica maca maca, i cadascuna estava feta per grups i colles diferents. I ara ve el millor: a la nit, les omplien de petards i les feien explotar en mig d'aplaudiments i crits de la multitud. Una bogeria! Sobretot si se t'encenen les estructures abans d'hora i no controles cap a on van els petards.. va ser una experiència curiosa i molt divertida!

                             

- Punt 3: la Maria troba feina! (Ole ole alegria!). Resulta que a San Cristóbal hi ha un bar "català". Es diu El Cau i hi fan escalivada, fuet de vic, pa amb tomàquet... i on hi pots prendre una bona i fresqueta Moritz. Doncs ja em teniu a mi de nova mesera del bar! És per poc temps i el sou és mísero mísero, les coses com siguin, però ja són uns calerons més pels capritxos del mes, oiga. Mica en mica doncs, anem sortint de la rutina; jo treballo els matins i el Pere, fa la seva amunt i avall i em fa el dinar (si és que és un sol). I de tant en tant, com no podia ser d'altra manera, em ve a fer una visiteta al bar i aprofita per ficar-se una mica les botes recordant la seva estimada pàtria entre fuets i escalivades!

                                

- Punt 4: Recent arribats d'Ocosingo i les ruïnes de Toniná. Ens aixequem, netegem la casa (que no sigui dit) i au, dues horetes fins a Ocosingo, on veiem una de les ruïnes maies més impressionants de Mèxic. El Pere en queda enamorat i busca i regira per tots els racons del jaciment. 280 escales fins dalt de la piràmide, i unes vistes que valen aquestes 280 escales i 280 més. El noi s'ha emportat el foulard, com qui fa un pic amb el Cau. Una excursioneta preciosa i el dinar de després... també! La guia s'ha convertit en la millor amiga del Pere, se l'emporta a tot arreu i la llegeix a tot arreu. Amb ella recorrem tots els racons de les ruïnes, i ja tornant amb el colectivo, som conscients que allò probablement no ho tornarem a veure més. 

                                 

                                 

- Punt 5: El documental sembla que comença a agafar forma. Ens hem posat les piles i hem començat ja amb les entrevistes. No les teníem totes amb el tema documental, però sembla que les coses se'ns van posant de cara (ja era hora!). A veure com avança, però hi tenim totes les esperances posades (si us plau, per favor, no fotem!)

                                               

- I ara sí que sí, el Punt 5, NOTICIÓN!: Després d'arribar a la conclusió que no se'ns podia menjar la rutina, des d'aquí informem que al juny s'acaba la nostra etapa a Sant Cristóbal. Marxem! Durant el juny i el mig juliol que ens quedarà, hem decidit voltar una mica abans de perdre Mèxic de vista... així doncs, tenim pensat anar fins a D.F., baixar cap a Oaxaca i baixar encara més fins a Guatemala. Ole, ole i ole! I perquè no sigui dit, abans de pujar cap al Yucatán i arribar a Cancún, passarem per la Selva Lancandona, per acabar amb bon gust de boca. 

Per tant, ens queda un meset a San Cristóbal que pensem aprofitar al màxim! Amb moltes ganes de començar/continuar l'aventura, us enviem una forta abraçada chiapaneca!

Maria.

Habia una vez, los zapatistas

Buf! Per on comencem, a veure...

Tata vete ya! Don Limpio al vestidor, i abans que el Camp Nou, remodelem la junta.

Dit això, tal com vam prometre acabem d'arribar després de passar 15 dies en una comunitat zapatista. Què hi anàvem a fer? Doncs vigilar que la gent de la comunitat no rebés agressions i amenaces. Mira si ho hem fet bé, que no ha passat res de res! (en una altra comunitat aquesta setmana van volar pedres o pals...) O sigui que ens hem patejat 15 dies de vacances zapatistes. Molt interessant per la part de conviure amb ells, conèixer breument com es viu al marge de qualsevol cosa que faci tuf a "mal gobierno", viure com un més de la comunitat, les històries que ens han explicat... com a descoberta del zapatisme vaja, què és i com funciona. Per la part de la productivitat d'aquests dies, més aviat poca... Hem pogut gravar alguna cosa, però costa perquè no els agrada que els gravin. En tot cas, el nostre dia a dia es basava en llevar-se tranquil·lament, anar al riu, cuinar, llegir, passejar, tornar a cuinar, i poca cosa més. Molt bé pel relax i tal però al final dues setmanes així ja s'allarguen tu... El tema també ha estat com viure unes quantes dècades enrere. Dues bombetes com a màxima tecnologia, una casa vella i bruta, una habitació plena de puces (unes cames plenes de picades...), fer foc a terra dos o tres vegades al dia per cuinar qualsevol cosa (llàstima que al tornar no hi haurà calçots perquè amb un pim pam ara us fotríem unes fogueres que t'hi cagues!), una tele comunitària, els carrers són camins, camins plens de merda de gallines, cabres i cavalls que campen a la seva, dutxar-nos i rentar la roba al riu... Brutal! Amb una dieta 100% vegana d’arròs, pasta, frijoles, tortilla de maiz i 4 verduretes, només faltaven les cartilles de racionament i ja estàvem als anys 40 quasi! Parlant de racionament, unes expertes les nostres companyes holandeses, alies "les fleumes", no s'estaven de res, vinga gastar i consumir! Després es van queixar del dia que ens vam escapar a comprar 4 coses al mercat a Altamirano (la ciutat més propera, però se suposava que no podíem sortir). En fi, no ens van tocar les companyes més simpàtiques del món. Una anava amb raspall de dents elèctric (no hase falta desir nada mas) i l'altra li havies de repetir les coses mil vegades perquè no parlava un borrall de castellà ni res. Deien que menjaven orgànic i s'amagaven els doritos a l’habitació... A mitja estada van arribar dos companys nous que encara hi són allà, la sargento sueca, i l'escaquejat italià. Flora i fauna europea teníem! Convivència complicada a vegades, per exemple, en el tema de la caca. Nosaltres, el vàter sec no el volíem ni cobert de roses, molt millor cagar a la muntanya que en aquell forat leprós, però elles vinga renyar-nos que això no ho podíem fer perquè el paper no era ecològic... A cagar a la via!

Aquí cuinàvem, i allà dormíem

Més enllà de tot això, en aquella comunitat, van recuperar 600 hectàrees de terreny durant l'alçament zapatista de 1994, propietat d'un "finquero" que el van convidar a marxar a punta de rifle. Des de llavors, no paguen impostos a cap govern, no van a votar, tenen la seva educació i sanitat més o menys precàries, i tot s'ho fan entre ells. Ei, però no us confongueu amb les masies aquestes agrohippies de casa nostra on viuen quatre gosflautes i tot el seu rotllo. No són hippies, però són antisistema si voleu, de fet, han creat el seu. Tenen les seves Juntas de Buen Gobierno, on els càrrecs se'ls van tornant cada dos anys entre els habitants de les comunitats, i aquestes prenen les decisions i fan de jutges en els conflictes interns. Cultiven i crien com a qualsevol altre lloc i ho van a vendre al mercat. En alguna casa hi ha una tele, o un equip de música, o un instrument. Ei, els nascuts després de l'alçament, no tenen papers, no són ciutadans d'enlloc. Fan la seva vida al marge i són feliços. Són pobres, però contents i convençuts. Parlen tots en tzeltal, i més o menys castellà. Són catòlics, i no beuen alcohol. En fi, tot un món, i porten 20 anys així. Ens van ensenyar a fer tortillas, a fer pa, ens van convidar a una celebració religiosa per demanar la benedicció de les terres que ara sembren... Ens van tractar molt bé.

I per acabar... el vídeo! De la comunitat a Altamirano (on agafàvem el transport fins San Cristobal) hi havia 20 minuts en colectivo. El que passa és que al tornar anava una mica ple... però allà ningú es queda fora! o quasi fora... Així vam fer tot el trajecte i arribàvem a Altamirano! Te rie?

Ponte el cinturoooon

Pere.

Hasta lueguito!

No és un adéu per sempre, és un adéu per 15 dies. Marxem! Ens en anem dues setmanes a la comunitat Ejido 10 de abril, a dos hores i mitja al nord de San Cristobal. Hi anem amb una associació de drets humans d’aquí, que organitza les anomenades brigades civils d’observació. Anem a fer d'observadors de drets humans, a veure si es porten bé. Porten aquestes brigades en comunitats més o menys zapatistes que son susceptibles de rebre agressions o amenaces externes. A la nostra van tenir disputes de terres amb una comunitat propera fa un parell de mesos, però ara esta tranquil el tema, no sembla que hi hagi d'haver conflictes. Som un grup de 4, nosaltres i dues alemanyes, i ens acolliran a una casa on ja hi han estat altres brigades i on no hi ha puces. Ratolins tampoc. Això segon és mes segur que el primer. Us diríem que ja us ho explicarem però ens hem de cuidar de publicar segons quines coses a internet perquè el govern i grups paramilitars vigilen i roben informació a l’associació! Mola eh... és com jugar a polis i cacos rotllo espia... A veure si ens fem amics d'algun zapatista encaputxat i ens deixa fer 4 tiros amb la kalashnikov! Però deixem de fer bromes que espanten mares i anem a fer motxilles. No patiu, tot controlat! Ens cuideeeeeeem...

Que os vaya bien por ahi!

Pere

Benvinguts al paradís.

Relaxació total i absoluta. Efectivament, hem passat el cap de setmana al paradís, senyors. I realment és ben cert que tot allò bo es fa esperar... ens va costar quasi 8 hores arribar-hi. Equiliquà, tal com ho llegiu! Després d'aixecar-nos més o menys d'hora per netejar la casa, anem a buscar el primer bus del dia, el primer de molts! La primera parada és a Tuxtla -ai sí, quins records aquella calor asfixiant, aquell estrés constant, aquella ciutat amb aquell encant tan... particular, ho deixarem així-. Doncs això, comencem bé... només arribar ens fan esperar mitja hora més a una estació d'aquelles que recorden a l'Espanya de fa unes quantes dècades i per fi, viatjant en un bus que porta el nom de Cristóbal Colón (molt metafòric tot plegat...), ens esperen 4 hores de paisatges que milloren per moments però no el suficient, el viatge se'ns fa allò que en diríem etern... Oh vaja, no pot ser! Arribem a Tonalá i no sabem si fer una festa o cagar-nos en el senyor que es va dedicar a fer les meravelloses carreteres chiapaneques (endevineu per què ens vam decidir...) En fi, cada cop estàvem més a prop de la terra promesa, només una última prova... pugem en un colectivo (fragoneta gitanera que en diríem aquí), però resulta que només hi cabem un dels dos... què dius, que ens esperem a que passi el següent? No no, les coses no van així aquí... calla que troben una cadira al mig del carrer i li donen al Pere: tenga, siéntese usted aquí. Apa som-hi tots, alegria!! Una hora dins aquell carro i el Pere assegut a una cadira com un senyor, aquests sí que en saben, tanta tonteria aquí. I ara sí, redoble de tambors si us plau... BOCA DEL CIELO! Només baixar, ens esperen quatre homes oferint-nos arribar fins a l'illa amb la seva llanxa, que evidentment és infinitament millor que les altres. Ens acabem trobant amb el Jesús, un home que viu dins una feliçitat constant i que ens ofereix passar a l'altra banda i a més a més, no us ho perdeu, dormir en les hamaques del restaurant on treballa GRATIS! (bueno, con que me consuman un poco, ya les dejo pues). AL LORO! Hamaques entremig de les taules del restaurant, a l'aire lliure. Oi sí, què maco tot plegat pensareu... NO! FALSO! Abans però, anem a la part bonica: una illa preciosa, idílica, de pel.lícula, inundada d'una calma i una tranquil.litat, no ho havíem vist mai!

Deixem les coses i ens diuen que si ens volem anar a banyar que potser millor que anem a l'altra banda de l'illa. Nosaltres ens esperàvem una platgeta d'aquelles mones i turístiques... què dius que què? Endevineu què ens trobem.... el Pacífic! Tot un Pacífic per nosaltres solets, quasi desert! No ens ho podíem creure... caminar per aquelles platges abans de sopar va ser la nostra missió del dia, i tant de bò fos la de cada dia! Després de passar la nit del lloro envoltats de grans amics de la naturalesa com són els mosquits, les gallines i d'altres que no sabem ni què són, arriben les 6:45 del matí i comença a despuntar el sol. Ens estalviarem aquests moments perquè no trobem les paraules per explicar-vos què és veure sortir el sol, allà. 

El dia passa rodejat d'una calma i d'un anar fent constant... ara ens banyem, ara dinem, ara fem la migdiada, ara passegem, ara gravem, ara ens tornem a banyar...en fi, un estrès! I ve un dels altres moments del dia: la posta del sol, esdeveniment que també ens estalviarem per evitar enveges i rencors... Després de l'experiència de la primera nit però, decidim quedar-nos a dormir a la platja i deixar que cantin les gallines, però lluny de nosaltres, gràcies. I l'endemà tornem-hi que no ha estat res, surt el sol i nosaltres amb ell. Després d'esmorzar es posa a ploure, però ho acceptem, no podia ser tot tan perfecte, per favor. I res, amb molta pena i amb un mocador blanc a les mans, ens acomiadem d'aquell paradís amb el que esperem que sigui un fins aviat, perquè hem arribat a la conclusió que ens vam quedar curts, en tot: vam passejar poc, ens vam banyar poc, vam menjar poc, i ens vam deixar moltes coses per veure. 

Ara tornem a tocar de peus a terra, però quin cap de setmana nens, quin cap de setmana! Deixeu-vos estar de Cadaquès i de les caletes de Menorca, això va més enllà!

P.D. La mare que va parir els mosquits i el sol de migdia! Hem acabat l'afersun i l'afterbitte, he dit.

Maria.

Carnaval te quiero

Tranquils! Seguim vius, ni ens hem mort ni passem de vosaltres estimats fans, hooligans i addictes al nostre bloc que no podeu passar un dia sense una nova actualització. Vaja, si voleu afegim una entrada cada cop que anem a cagar... de ser així aquest cap de setmana hauríem saturat el bloc doncs! hem estat una mica malalts, i podria esplaiar-me àmpliament en les circumstàncies de la nostra gastroenteritis febril... però si això és qüestió d'audiència val més que m'ho reservi suposo... eeeeei que ha estat carnaval! Aquí San Cristóbal no fan res però als pobles del voltant sí i dimarts vam fer una escapadeta a Coita, a uns 100 km d’aquí, que ens van dir que hi feien una mica de xou. I Déu n'hi do! Sí que feien xou.

Vam arribar allà a les 11 del mati, i només passar per la plaça del poble, primera sorpresa del dia, ens trobem l'Eder i la Gisela, el basc i la catalana que viuen a casa, i ells saben on hem d'anar. Durant el matí pels carrers de Coita van circulant comparses de gent disfressada, com es veu a al foto, ballant i lluint-se. Mentre en miràvem passar uns quants, amb aquelles disfresses de colors, barrets extravagants, objectes estrafolaris, i un pet com un aglà (ells eh), se'ns presenta una dona molt simpàtica i amb ganes d'hospitalitat, que ens porta a una casa on hi ha festa grossa. Allà comença la successió de coneixences i oferiments. Dolços, beures, licors... hospitalitat que desbordava els nostres estomacs i intestins poc receptius encara, però clar, no pots dir que no... Fas bona cara i dones les gràcies amb la mà dreta mentre busques el gos de la casa per donar-li el que tens al plat amb la mà esquerre. Quan ens pensàvem que passats els dolços ja estava resolt el compromís, apareix el cocido, i un paio que encara no t'ha deixat provar el seu "posh" (tant bé que fan aquests licors casolans) i vinga alegria fot-li carnavaaaaal! Es igual tu a casa ja fotrem un cocido també però en comptes de frijoles hi posarem pastilles de Fortasec!

Cada barri tenia la seva comparsa i disfressa, però tots portaven aquestes màscares (foto de la Gisela)

Quan van acabar de passar comparses per aquell carrer va ser el moment d'escapar-se. Molt agraïts ens vam acomiadar i vam tornar cap a la plaça on hi havia d'haver els grans balls de la festa. Però mentre anaven arribant, els autòctons ens van delectar amb una altra bella tradició carnavalesca del poble: tirar-se aigua i talc. Amb la cara de guiris que portàvem, blanco perfecto. Una prova...

Amb la Gisela i l'Eder

Però sempre molt simpàtics eh! Tothom ens preguntava d'on veníem, què fèiem aquí i tal. Allà no hi van mai turistes ni estrangers, érem tot uns celebrities, alguns ens feien fotos i tot. Després et fotien el talc a la cara mentre el col·lega s'esperava per l'esquena amb la galleda, però una gent molt agradable en definitiva. Vam veure els balls que ens havien promès, res de l'altre mon però amb unes disfresses i uns vestits molt currats. Una gran festa i un merder bastant gros, molt guai. Quan vam voler sortir del bullici, espontanis varis ens van preparar un últim corredor de la mort: xupito de posh, colleja de talc, xupito de posh, colleja de talc, "Eeeeeh amigo de donde vienes toma echa un traguito de mi botella veras que bien...", colleja de talc. Aquest últim em va destruir per dins... però després em va curar el mal de panxa! De tant dolent, em devia cremar tots els virus, vaig fer rècord d'hores sense passar pel lavabo! Seran cabrons...

Un gran dia i una gran festa doncs, molt al límit tot plegat, vam arribar a casa rebentats. I jo que mai he sigut gaire de carnaval...

Pere

"Pónganse, pónganse en la foto amigos!"

P.D. Dissabte dia de la dona, amb el Centro de DDHH de las Mujeres anirem a gravar!

El guirisme té límits, senyors

I ja ens veieu el dissabte al matí aixecant-nos mínimament d'hora per agafar un "camión" que ens portaria a Tuxtla Gutiérrez (un nom curiós, a diferència de la ciutat, que no ho és gens). Arribem a l'estació de busos i després de fer-nos passar per una màquina d'aquelles que detecta bombes i terroristes varis, sentim un mexicà de pura cepa cridant com si s'hagués d'acabar el món: ¿suben ustedes al camión de las diez? Ens mirem: què passa, que només en passa un a les 10? I efectivament, un únic bus que dóna la volta a pràcticament tot Chiapas. A rebentar, com no podia ser d'una altra manera, però com que el Pere és previsor (una altra cosa no veus, però això sí), som súper guais i ja tenim dos seients reservats, hà! No vam necessitar posar-nos d'acord per triar els llocs estratègics on la tele es veia millor (som comunicadors, no hi podem fer més). I... voilà! Una pel·lícula d'aquestes de bufetades i cops en mexicà! Imagineu-vos l'escena... el més creïble de la pel·lícula van acabar sent els cops, que es veu que no els doblen, gràcies a déu.

En fi, després d'una horeta arribem a Tuxtla. Infern. Sàhara. Dónde está la cámara? Sí senyors sí, estàvem enmig d'un volcà en erupció, o poc li faltava. Una calor, una xafugor, una enganxifor, una mandra només baixar d'aquell bus... Me'n ric jo de la Roma del caos, de l'estrés de Tokio, dels edificis de Miami (bé, d'això últim no... els edificis de Tuxtla estan al nivell dels de tots els del país, així baixets, així una mica com la gent d'aquí. Vaja, que estan fets a mida). Doncs al que anàvem, si mai teniu l'oportunitat de viatjar a Tuxtla, quedeu-vos a San Cristóbal. Dit això, després de patejar-nos "cuadras" i "cuadras" de colectivos pitant, taxistes cridant, gent estressada que no passa per la vorera i semàfors de quatre colors, arribem a casa el Pau i la Hana, ell valencià i ella japonesa (qui no coneix una parella tan típica i tòpica com aquesta?). Arribem a dalt i ens deleiten amb un dinar meravellós QUE NO PICA! Ens posen una mica al dia de com està el país, la gent, la crisi permanent que pel que es veu, va més enllà d'Espanya (oh vaja, no som el centre del món!). Tenen una forma molt curiosa de veure les coses i com no podia ser d'una altra manera, ens donen encara més idees per fer el famós documental. Ah sí, ja que hi som, volem fer una crida a tot aquell que tingui pensat donar-nos una idea pel documental: ABSTÉNGASE POR FAVOR, ENS ESTEM SATURANT! És curiós però tothom té un amic que ens pot ajudar a fer un documental de campionat! Ens n'alegrem molt eh, de veritat, però és que amb la tonteria no sabem per on començar! Vale, dit això... després d'una tarda plena de cúmbies i merengues a la Plaza de la Marimba ens trobem amb la Julieta, que ens acull a sopar i a dormir a un casalot digne de "Quién vive ahí". I per no trencar la tradició, ens dóna encara més idees. Una mexicana d'aquelles que ja no es veuen, senzilla, riallera i que s'ho pren tot amb molta calma (oh vaja, curiós). I sí, gràcies a ella descobrim que no tot el mezcal és dolent.

I ara ve lo bo! L'endemà marxem cap al Cañón del Sumidero, un parc natural estupefantàstic amb unes vistes espectaculars i unes cascades...! Quines cascades, per favor! Ah no calla, que resulta que les cascades només apareixen en època de pluges I SOM EN PLENA ÈPOCA SECA, ah i espera, que amb nosaltres venen 30 guiris més, ostres, i estem a 40 graus, i juraria que a l'aigua hi ha ampolles de Coca-Lola (per no fer publicitat subliminal) entre d'altres coses... Ei! Però no tot és dolent, eh! Hem vist dos cocodrils! Ole! Alegria! Ja hem fet el dia! Ja podem marxar contents i cremats cap a casa després de dinar quesadillas gegants i de donar una volta per Chiapa de Corzo.

Ha estat un cap de setmana d'aquells que dius: calorós, molt calorós. Però hem conegut el Chiapas més turístic i podríem dir que hem estat capaços de trobar-li la part bona. Hem fet contactes i potser algun amic i tot! Això va per bon camí!

EI! Que ens passava per alt... ja som oficialment voluntaris del Centro de Derechos de la Mujer de Chiapas (el Pere és l'únic home -a qualsevol cosa se'n diu home ara- i això encara el fa més progre!). Ens ocupem de la comunicació del centre, i amb una mica de sort aconseguim infiltrar-nos en les comunitats on hi fan tallers... mica en mica anem entrant dins el mundillo!

I per si no érem prou solidaris, no en teníem prou amb les dones que hem entrat a la Casa Gandhi, una casa de voluntariat on fan tot tipus de tallers amb els nens del barri de Tlaxcala. L'anglès no se'ns dóna molt bé, però ens veiem capaços d'ensenyar-los espanyol, que ja és molt, entre d'altres coses.

Sembla que tot plegat va prenent forma i mica en mica ens posem en marxa.

Això té bona pinta!

Maria.

Sancristu clavat a la creu

També dit San Cristóbal de las Casas. O Salsipuedes de las Casas, o no sabem quants noms més que la gent li ha anat posant. En tot cas, això és la panoràmica de la ciutat des de la terrassa de casa!

Potser no es veu gaire bé, però en directe és més maco, no patiu. L'edifici blanc és l'ajuntament, i el groc la catedral, a cinc minuts a peu. Estem al centre eh... Isauro Rossete 18A per si mai passeu per aquí, cantonada amb el carrer Matamoros. Oju no us perdeu que més avall hi ha el carrer 12 de octubre, nosaltres hi evitem passar. També evitem passar pel carrer Cristóbal Colón, però no ho vam poder evitar la primera nit que vam passar aquí perquè amb el bus ens entrava una nit a l'hotel Don Quijote que està en aquest carrer. Espanya ens persegueix hòstia.

 En tot cas, vegin vostès el fet noticiable de la fotografia anterior. A baix a l'esquerra... No, no em refereixo a les calces de la veïna, sinó a l'esplèndida hamaca de dos places situada estratègicament al mig de la terrassa amb perfectes vistes sobre tota la ciutat... he dit dues places per fer notar que no sóc jo sol el vago aquí eh! Però no fem gaire el dropo com pot portar a pensar tot plegat. Estem fent contactes i coneixent associacions interessants, però és que n'hi ha moltes! Uns et porten a conèixer uns altres, et fan anar amunt i avall, ens hem patejat unes quantes portes i carrers... és una mica llarg el tema. Però anem fent i segur que trobarem qui ens pugui donar un cop de mà i nosaltres ens acabarem definint sobre quin tema fem un documental més enllà dels que ja tenim pensats. De moment, estem una mica abstractes, però tot ho farem.

Mentrestant, tenim dos vegetarians a la casa.

Pere.

Bueno bueno bueno, o sigui que Montse i Meritxell...

Amb la fruita no transgènica del mercat de San Cristóbal queda inaugurat aquest blog, que no és un blog, és una estafa, per tots aquells que no tingueu res més a fer que saber com ens va a l'altra punta de l'Atlàntic. Ha! Ja l'has començat a llegir! Pobre... Així doncs, i sense ser cap mena d'indirecta pels pares, mireu que bé que mengem! (la Maria protesta perquè està prohibit anar al Mc Donald's, però és que no seria una actitud prou hippie per aquest viatge...). No obstant això nogensmenys malgrat tot si més no, aquí us deixarem senyals de vida.
Però no, no tot són flors i violes senyors meus. Aquí també hi ha crisi, de fet sempre n'hi  ha hagut. Però s'ho prenen amb molta filosofia: JODIDOS PERO CONTENTOS!


Pere i Maria.

P.D.